Israel Clarà

Tair, Israel Clarà

 

Aquest llibre és el resultat d'uns ulls que no volen deixar de veure. D'observar el món i les seves meravelles i volen, com aquells ocells de Fariddudín Attar, per les valls del coneixement i de la bellesa. Aquesta obra és un homenatge a la gran poesia en diverses llengües que ha pretès respondre la preocupació essencial de l'ésser humà: el seu lloc en l'univers i el motiu secret de l'existència.

 

La fàl·lica ambició de les orquídiesIsrael Clarà

La fàl·lica ambició de les orquídies és un homenatge a totes les formes de la sexualitat entesa com a manifestació carnal del veritable eros, d’aquella força original i primigènia que inclina els éssers existents a la vida com a font de creixement i saviesa. Lluny de les temptacions barroeres que pot dur el gènere, l’obra aspira a una delicadesa i sensualitat exquisides, mediterrànies, genuïnes del nostre temps i gust, però també arrelades en la tradició que ens precedeix per recuperar els grans mites eròtics de la Història: Tadzio en una immortal Venècia, Fedre, Antínous, Messalina o Teodora, així com l’estetització de pràctiques i pulsions íntimes concentrades en el més profund de l’ànim humà, sense pecat ni censura, només tenint en compte aquell bellíssim aforisme de Sant Agustí, que diu “estima i fes el que vulguis”.

 

Gineceu, Israel Clarà

La paraula gineceu prové del llatí gynaecēum i aquest del terme grec gynaikeῖon, amb el qual s'anomenava, tant en l'àmbit privat de la casa com en el públic dels temples, la sala on es reunien les dones per intercanviar impressions i passar juntes l'estona al marge de les estances destinades als barons. També succeïa en les antigues basíliques bizantines, que van adaptar aquest espai de segregació. Més enllà de la fortuna etimològica del concepte, el gineceu, en botànica, és el conjunt dels òrgans femenins de la flor, és a dir, els que possibiliten la vida.

 

I aquest llibre vol ser això, un homenatge a les dones com a creadores i portadores de vida, fins i tot quan aquesta existència es fa impossible de materialitzar. Aquests poemes voldrien ser un cant a tot el que s'ha consumat o no ha pogut esdevenir-se però que l'amor ha beneït, i el compliment d'un deute, des de la masculinitat, de comprensió i d'acompanyament davant de la immensa vicissitud de viure.