+L’Elisenda Pineda, guionista i actriu de formació, és l’encarregada d’escriure el Relat de la Festa Major 2025.
La primera oportunitat professional li va arribar a Urbe TV on va presentar, juntament amb Xavi Canalias, el programa musical “Zona Urbana”. Després d’això va arribar “El salt de l’àngel” a TV3 amb l’Àngel Llàcer. A la ràdio hi arribà de la mà d’en Vador Lladó al “Fricandó Matiner“ de RAC105. A partir d’aquest moment, la seva carrera s'ha desenvolupat en diversos mitjans estatals i autonòmics.
Actualment, col·labora al “Matí de Catalunya Ràdio”, a “Les Dones i els dies“, i a “L'Altaveu“ de TVE i compagina la seva feina de guionista amb diferents formats per 3Cat.
Podreu trobar el relat de la festa els dies 24, 25, 27 i 29 d’agost i l’1 de setembre al web de blancsiblaus.cat i imprès en paper al vestíbul de l’ajuntament.
Primer relat de la Festa Major de Blancs i Blaus 2025. DIUMENGE 24 D'AGOST DE 2025
Aquest primer relat que em disposo a perpetrar i que els afamats lectors granollerins (em consta) devoraran com si fos un rajol acabat de sortir del forn, no és més que el tret de sortida d’un quadern de bitàcora festiu i compromès.
Us he de confessar que, com alguns dels meus companys, a Granollers hi vaig ser poc i malament a principis de segle XXI. Servidora tenia cert coneixement a l’hora d’iniciar una nit de divendres, però el perdia a mida que anava ingerint tot tipus de begudes tropicals que empenyien a la improvisació i en deixar-se anar.
En una d’aquestes nits, no em feu dir com, em vaig trobar a la Porxada valorant positivament la seva arquitectura i preguntant als aborígens per algun pub-bar-discoteca-lloc de mala mort on anar a omplir
el dipòsit de la felicitat immediata.
Aquest és tot el record que conservava de la vostra ciutat. Fins ahir.
A les deu del matí tenia una cita per passar una jornada sencera amb la colla dels Blancs. Servidora
no condueix i, per tant, la meva mobilitat depèn exclusivament de la marededeu de la RENFE.
Avui tinc sort i anem a l’hora!
Constato que el malnom de Granolleig no és perquè sí, però tampoc posaria la ciutat en un podi de lletjor. Vagin a Figueres, passin per Manresa i rubriquin a Tortosa i ja m’ho diran.
A la Roca Umbert m’hi esperen els Blancs. El primer acte és una cercavila i em fa manta il·lusió. Tot el que sigui gralles, faixes, espardenyes de set vetes i figures de 80 quilos que ballen amb un estil que demana a crits un massatge d’osteòpata, m’agrada.
Em rep la Montse Garriga que fa de tot i és a tot arreu (jo diria que n’hi ha més d’una), i em presenta
els que seran els meus companys de festa. Gent jove, neta, compromesa i amb una certa ressaca per culpa d’un allioli txernobilístic ingerit la nit anterior i que encara remenen a la formigonera que tenen per estómac.
La Montse m’explica que aquesta festa és genuïna, original, no n’hi ha dues. Me’n relata l’origen, la rivalitat, la cosa en sí. Al costat del local dels Blancs, el dels Blaus. Entenc que hi ha certa cordialitat, germanor, fair play. De cop, algú em fa entrega de la samarreta dels Blancs i m’expliquen per què hi ha estampat un garfi
al pit. Enguany han basat la seva festa en un fil conductor: els pirates. Sembla fet expressament!
Servidora és premianenca i la nostra festa major es basa en l’atac dels pirates a la nostra ciutat.
M’expliquen que el dia acabarà amb una adaptació de Mar i Cel que faran de nit a la Porxada. Un altre pessic al cor: ells no ho saben, però servidora va decidir cursar estudis d’art dramàtic gràcies a
Dagoll Dagom.
AMOR.
Comencem el desembarcament de la tripulació blanca amb els Gegantons. A banda i banda
corren esperitats cinc mainades a bord de cinc Espurnes, les filles de la Guspira. Arribem a la Porxada on ballen els Gegantons i la canalla pica de mans. Aleshores es perpetra un acte que havia quedat sepultat
en un oblit latent i que han recuperat per donar feina als adolescents: el Despertar de la Cuca, una bèstia que surt de l’Ajuntament com si despertés d’una hivernació eterna. La bèstia és reeixida i se celebra amb actuació i lluïment de la Guspira i els Encenalls, la colla dels més menuts que ballen amb agilitat pirotècnica.
Focs artificials a l’ajuntament i orxata amb fartons per tuttiquanti. Me’n posi un got.
Els bons amics Blancs em diuen que aquí no s’hi ha de veure res més, que anem a conèixer Les Guapes.
Les Guapes són unes senyores estupendes que han entrat a la conga de la maduresa amb envejable desplegament energètic. Les anem a trobar a una de les places de la ciutat on estan acabant de penjar
les garlandes. Només arribar les trobo al voltant d’una taula celebrant l’aniversari d’una d’elles i remullant amb un Parxet DO Alella. Quines senyores! Quin ram!
El cava ens obre la gana i hem de fer cap a dinar amb la junta. Soc testimoni de la reunió per valorar
els actes perpetrats i projectar amb màxima professionalitat els que vindran. Treuen unes llibretes a les que han batejat amb el nom de bíblies on tenen diverses taules excel impreses amb font -5 amb tots els actes i les responsabilitats de cadascú. No entenc com no s’hi perden, amb tantes coses. Cadascun d’ells és enllaç d’altres colles de Blancs. Hi ha tantes colles com perfils de gent que hi treballa. Parlen a la vegada, però s’entenen.
Després em fan entrega d’un cofre amb tots els objectes que em caldran per passar una bona festa. A dins, un mocador dels Blancs que em poso automàticament i que provoca un crit de terror entre els presents.
Es veu que, fins que no hi ha el Repte, posar-se el mocador és símbol de malastruc.
Mitja hora de descans i de pet cap a la recerca de les persones que han de guanyar una gimcana passada per aigua per ser remulladors oficials el dia del Correaigua. Primer és el torn de la mainada que passen
per piscines i inflables mentre uns descreguts els mullen a cop de mànega des de les "genies".
Salten, esquiven, rellisquen, s’aixequen...ho fan francament bé.
Després arriba el torn dels adults i és ben bé que la pèrdua de dignitat va directament lligada als anys conquerits. Hi ha gent que gairebé es rebenta la boca, d’altres que s’hi deixen mitja pell o el bo
d’en Canudas que porta les ulleres a l’alçada de la barbeta i va ensenyant mitja guardiola mentre fa la croqueta a l’últim inflable. Fins ara, el millor moment de la festa!
Després d’aquesta experiència aquàtica ens dirigim al Correbars. En Canudas torna a aparèixer en escena
i m’empeny a ingerir un suc infecte d’una cabra que només treu mala llet. No bevia un beuratge igual des que a principis de segle XXI vaig aplaudir l’arquitectura de La Porxada.
Es fa tard i arriba el moment de Mar i Cel. Els amics Blancs m’asseuen a primera fila, al costat esquerre els germans Miralles i a la dreta...Canudas, un altre cop?
Comença l’espectacle, aquelles notes del Mestre Guinovart que ara fa sonar la Marta. Carai, que bé sona, això! Surten els actors i les actrius i VERGESANTA, QUÈ ÉS AIXÒ? El «barco» és de veritat, l’han fet ells,
amb tot luxe de detalls: a la proa hi han posat el cap de la Guspira, l’escut de Granollers a la popa, veles, xarxes, notes, Blancs...quina gran adaptació, quina posada en escena, quina remoguda de sentiments!
Ara faria un relat cursi perquè a fe de Déu que em queien les llàgrimes a raig però AIXÒ és més que una festa, és un exercici de generositat absolut.
Aquest dia ha estat un regal, m’enduc amics i alegria. I un pessic blanc al cor, ara hi poso la nota cursi, ja em dispensaran.
Granollers, 24 d’agost de 2025
Segon relat de la Festa Major de Blancs i Blaus 2025. DILLUNS 25 D'AGOST DE 2025
Segona plana al quadern de bitàcola. Primer diumenge de Festa Major.
Ahir la vau fer grossa.
Aixeco persianes a la Fonda Europa amb una rateta que em rosega els budells perquè he d’escriure el meu primer relat. No sé pas si l’acollida serà bona i m’hi repenjo una mica. La Montse Garriga no posa gens de pressió i em dona marge per explicar el meu bateig blanc.
Entrego la feina i decideixo sortir a voltar, aviam què.
L’objectiu és fallit quan, sortint de la Fonda, sento algú que crida des d’una taula: Elisenda!
L’Ada Parellada dina amb l’Adrià i l’Elisabet, uns companys periodistes que preparen una peça fantàstica sobre la ciutat i la seva festa. Em sumo a l’aplec gastronòmic, l’Ada ens explica la història dels de casa i surto amb aquella sensació
de pertànyer una mica més a Granollers, centre neuràlgic de la festa durant aquesta última setmana del mes d’agost.
Després de dinar m’esperen a l’ajuntament, però abans passo per la Porxada a saludar els Blancs. Dissabte els vaig prometre que aniria a concerts i els engranatges rovellats del meu esquelet no m’ho van permetre. És que no em voldran ni les Guapes, a aquest pas!
Després de saludar quatre Imbècils i escoltar atentament el pla que m’espera per part de la Jèssica, em presenten en Pep Callau. Va mig uniformat i servidora, a qui ja li suen fins i tot les genives, pensa que el pobre Pep deu estar al límit de la liquació. Però és un professional i aguanta com una bèstia de l’entreteniment sota el bat de sol. Això no es paga amb quartos, Callau!
Recepció a l’Ajuntament. El teniu molt maco, molt polit, racons nets i sòcols lluents. S’agraeix que et rebin en llocs així. Quatre fotografies per immortalitzar la trobada amb la Judit i la Nerea, les relatores gràfiques d’enguany, rajols i cava per fer-ho tirar avall. Després del dinar a la Fonda i el berenar a l’ajuntament, em tiben les costures. Millor. Caldrà agafar forces pel que vindrà!
Amb l’Alba i la Vanesa sortim a fer carrer. Comença la Cercavila i jo espero veure-hi gegants, capgrossos, gralles i, com deia la Trinca, gent amb el cap petit perquè se li ha encongit!
Res de tot això.
La Cercavila de diumenge és un ventall de demostracions artístiques i desplegament d’habilitats que s’acosta més a una nit tronada de Carnaval que a una passada de Festa Major. Hi ha més gent que a Port Aventura un quinze d’agost.
Atenció que això és gros: primer contacte amb la Colla dels Blaus. Quedo absolutament rendida a la dolçor dels Draquets i conec els McHagum. Tinc l’oportunitat de xerrar dos minuts amb en Manel, honorífic representant d’aquesta colla de cuixa ferma. Van vestits d’escocesos i em genera manta curiositat saber com resoldran la posada en escena. La prèvia és magnífica! Abans de sortir a plaça i amb altíssimes dosis de dignitat, en Manel fa una arenga a l’estil Braveheart, sembla el rei Théoden de Rohan picant llances abans d’atacar els orcs a les portes de Minas Tirith: SOM A FUENLABRADA! NO ENS CONEIX NINGÚ!
Sens dubte, una estratègia psicològica sense fissures. Atiar les tropes convidant-los a una abstracció física només pot desembocar en èxit absolut.
I així és.
Surten a plaça amb garranyics i garranyecs de juntures, però fan una actuació digníssima rubricada amb aixecada de faldilles, és clar.
Cap a la carretera! L’Alba (que a banda de ser blanca és alcaldessa) i la Vanesa (que a banda de ser blava és regidora de cultura), m’agafen d’una orella i au! A viure l’ambient! Passem pel costat d’en Farras a qui estan enganxant una rasta que s’ha despenjat, veiem les Dones de Dena elegantíssimes i arribem a la corrua blanca que no ha escatimat en recursos.
Coincidim amb els Ganxets i no us ho creureu: el primer que enganxo és en Canudas. Em començo a preocupar.
Fan una performance meravellosa amb una adaptació de “La patata” de La Trinca i quan acaben s’acosten perillosament a servidora. Aquí on em veuen, soc una persona que gaudeix de la festa... des del balcó, un tipus d’individu humà a qui una conga espontània nascuda entre el sorbet de llimona i el pastís de noces en un casament li provoca altíssims nivells de terror. Doncs bé, els Ganxets veuen a bé fer-me caminar per damunt dels seus braços entrellaçats. M’hi resisteixo, però és impossible. M’hi empenyen com un tsunami, com el tiet torrat que t’agafa pel clatell i t’obliga a unir-te a la conga, l’invent de Satanàs. Caic de cul tres vegades i feina rai a aixecar-me de nou. Pateixo una mica, però he de reconèixer que també m’ho passo bé.
Després d’aquest episodi lamentable fem cap a la plaça. Allà hi estan arribant les Guapes i els Blancs toquen en directe. Són bons, aquesta gent. Acaben la Cercavila amb la Guspira i en Basser. Energia a dalt de tot i, de cop, calma tensa...
Em fan pujar a l’escenari perquè el bo d’en Callau em farà quatre preguntes. Que bonica és la Porxada des d’aquí, nois! Quin ram de ciutat, quin goig de gent! El que diem en Callau i jo no interessa gaire i ho entenem perfectament perquè això que fem és una distracció borda per fer temps i preparar el que vindrà després.
Em diuen que ara ve El Repte, un dels punts d’inflexió de la festa. El Repte no puntua però influeix. Em menjo les ungles de la mà dreta.
Treuen el precinte la Colla dels Blaus. La posada en escena és fantàstica: versos, coreografia i ganivets esmolats que passen per damunt dels nostres caps fent-nos la clenxa al mig. No haver viscut mai un acte com aquest; em porta a pensar que els Blaus han traspassat línies vermelles, però pregunto als Blancs i em diuen que ha de ser això.
Carai, com hi aneu.
Arriba el moment dels Blancs. Han de treballar més el verí i l’esmolada. Per bé que el seu discurs és conciliador i convida els Blaus a enfocar de nou la festa, han afluixat en vehemència.
No sé si és emocionant o si després d’això es ficaran els dits als ulls i s’estiraran els repelons els uns als altres. Ja ho descobriré.
Quan acaben els respectius reptes arriba el moment de la Guimbada. En Pep Callau sap el que es fa i em fa pujar a l’escenari. Això s’ha de veure bé. No te la trauràs del cap, em diu. I és ben bé que, granollerins i granollerines, feu posar la pell de gallina. Mocadors amunt i...
Visca els blancs, ei! ei! ei! ei! ei!
Visca els blaus, ei! ei! ei! ei! ei!
Blancs i blaus ara és l'hora d'estripar
Amics, quin goig poder estripar aquests dies amb vosaltres!
Tant és així que divendres no havia de venir i vindré. Segon dia al quadern de bitàcola i ja em pregunto què faré sense vosaltres quan tot això s’acabi.
Segur que trobarem una solució.
(He tornat a fer un final cursi. Què diria en Josep Pla si em llegís fent un arròs a la Fonda?)
Granollers, 25 d’agost de 2025