El setembre de 1936, la Generalitat de Catalunya va promulgar un primer decret amb instruccions específiques per protegir la població civil dels atacs aeris. Després del primer bombardeig de Barcelona, el juny del 1937, es van fundar les Juntes de Defensa Passiva de Catalunya. Les seves funcions eren crear una xarxa de refugis, divulgar entre la població les mesures preventives per tal de protegir-se en cas de bombardeig, organitzar el servei d’alarma, l’assistència, el servei de bombers, la brigada de desenrunament i la senyalització dels refugis, entre d’altres. A l’octubre del mateix any, es va constituir la Junta de Defensa Passiva Local a Granollers, presidida per l’alcalde.

A Granollers, ja des de l’inici de la guerra, les autoritats s’havien plantejat la conveniència de construir refugis. Inicialment es preveia de fer-ne tres: al nord, al centre i al sud de la ciutat. Però l’elevat cost que significava, a més de la consideració que tindrien poca utilitat, van fer desestimar un primer projecte i es van buscar alternatives menys costoses i més ràpides de bastir. Es van utilitzar els soterranis de cases particulars i de les fabriques per habilitar-hi refugis i es van reaprofitar alguns espais, com la col·lectora que s’estava construint a l’actual carrer Lluís Companys.

Tot i això, quan el 1938 Granollers va patir el bombardeig, pràcticament no hi havia cap refugi acabat. Sembla que només era útil el del carrer València. No fou fins després del bombardeig que se’n va intensificar la construcció. La majoria de col·lectius vinculats a la construcció van treballar-hi fins pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat.

La manca de recursos materials i econòmics representava una dificultat important a l’hora d’afrontar la construcció d’una xarxa de refugis a Granollers. Per això, es van prendre un seguit de mesures encaminades a obtenir els recursos necessaris per a dur a terme les obres: demanar subvencions a la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, confiscar el material de les bòbiles i particulars, o destinar-hi els ingressos extraordinaris de l’ajuntament. També es van mobilitzar els homes d’entre 15 i 55 anys per treballar-hi i es van dictar ordres que declaraven prioritari el treball en els refugis, abans que el desenrunament dels edificis enderrocats pel bombardeig.

A final de gener de 1939, quan les tropes franquistes estaven a punt d’entrar a la ciutat, molta gent va passar uns quants dies tancada als refugis, sota els bombardejos de l’aviació al servei de Franco.

Com eren els refugis?

Els manuals de la Junta de Defensa Passiva proposaven una tipologia de refugis que fossin ràpids i senzills de construir. En termes generals, es van projectar tenint en compte el pes de les bombes: a més pes calia major profunditat o bé la cobertura d’una llosa de formigó. La realitat, però, va ser que la resistència dels refugis estava directament relacionada amb la quantitat de recursos materials i econòmics que s’haguessin pogut esmerçar en la seva construcció.

En els refugis projectats durant la segona etapa de la guerra, quan els atacs aeris sobre les ciutats van esdevenir una pràctica freqüent i la gent s’hi havia de resguardar durant hores o dies seguits, es va preveure dotar-los d’uns serveis bàsics mínims, com enllumenat elèctric, xemeneies de ventilació natural o artificial per renovar l’aire, bancs per seure i instal·lacions higièniques i sanitàries.

La majoria dels refugis que coneixem a la ciutat són de tipus galeria. Es tracta de túnels excavats en forma de ziga-zaga per amortir els efectes de les bombes, amb petits espais més amplis que servien per distribuir millor la gent. Disposaven de dues obertures per facilitar els accessos i l’evacuació. També se’n va construir almenys un de tipus cel·lular, el de la Plaça Maluquer i Salvador, amb l’espai distribuït en petits compartiments comunicats entre si que donaven a un passadís comú, més ample que els del tipus galeria.

L’accés a l’interior dels refugis es feia per mitjà d’escales d’obra, amb un o dos colzes per evitar l’entrada de la metralla i l’ona explosiva. Els accessos estaven protegits amb petits pavellons amb la coberta inclinada per desviar la trajectòria de la bomba i evitar l’entrada de l’aigua de la pluja. Les parets havien d’estar revestides i cobertes amb volta, però molts d’ells no es van acabar i encara hi ha trams de galeries només excavats a la terra.