Quan l'individu es confronta al que és comú, la seva frustració és tan gran que, en el seu pròxim disseny d'actuació, conformarà els seus actes en funció del gust dels altres, i això li provocarà una satisfacció social, ja que serà ben acollit allò que proposa. No obstant això, se sentirà traït amb si mateix, pel fet que el seu disseny ha estat manipulat per ell mateix per agradar als altres. Així, podem considerar la reciprocitat de dos elements: la frustració, que neix del desacord amb els altres, d'una banda, i la traïció —cap a si mateix— on viu constantment. Això ho anomenarem dualitat existencial. La tesi que mantenim des de la psicoanàlisi existencial és que l'ésser humà desenvolupa la seva existència en aquesta dualitat existencial. És a dir, constantment es dona aquesta lluita, que bé podria anomenar-se dialèctica. I aquí és on entra la teràpia existencial psicoanalítica creant un seguiment terapèutic des d'una perspectiva filosòfica, fent d'aquesta teràpia una forma de vida. Ningú no escapa d'aquesta condició natural —dualitat existencial— i ningú no està exempt de la necessitat d'una teràpia existencial.

Joan Carles Gómez i García Talavera de la Reina (Toledo) 1961. Doctor en Filosofia i llicenciat en Filosofia i Ciència de l'Educació. Exerceix com a professor de filosofia a la Fundació Universitària Martí l'Humà. És director pedagògic del Centre d'Estudis Granollers.