+Inici de l´itinerari
Carrer de Josep Umbert - Perllongació del passeig de la Muntanya
Un panell informatiu situat a l'inici de la perllongació del passeig de la Muntanya ens indica el punt de partida de l'itinerari. Avancem fins arribar a la zona de mercaderies de Renfe, darrera l'estació de Granollers-Centre.
El 23 de juliol de 1853 s'inaugurava la línia de Granollers a Barcelona, era la tercera que es posava en servei a Catalunya i la cinquena a Espanya. Aquesta línia de ferrocarril no arribaria fins al 1878 a Portbou i a la frontera francesa. En un principi la línia discorria per l'actual avinguda de Sant Esteve, avinguda del Parc i carrer de Girona. L'antiga estació, que estava situada en l'actual avinguda del Parc i plaça de Barangé, es mantingué fins a finals de 1964 quan s'inaugurà el nou traçat i l'actual estació, ubicada a la plaça de Serrat i Bonastre.
El vial que discorre paral·lel a la via i que ens condueix fins a la ronda sud és conegut per la toponímia local com el Camí de les Ginesteres. Abans d'arribar al pont que creua la ronda sud, el camí puja lleugerament cap a la Serra de Llevant. Just a l'entrada del pont, si seguíssiu un camí que s'enfila fins a la carena de la serra arribaríeu a Can Grau i a la Valldoriolf , en el terme municipal de la Roca del Vallès.
En el procés de construcció de la ronda sud, entre els mesos de gener i abril de 1994, es va portar a terme l'excavació del jaciment del Camí de Can Grau, en el qual es documentà una important necròpolis prehistòrica de la cultura dels Sepulcres de Fossa del Neolític Mitjà, en un moment cronològic situat entre el 3800-3500 abans de Crist. També es localitzaren una sèrie de fosses atribuïbles al Neolític Final-Calcolític i a l'Edat del Bronze, i un conjunt d'estructures d'època romana de l'Alt Imperi.
La ronda sud (C-352), en funcionament des de l'any 1994, enllaça la N-152 (autovia de l'Ametlla) amb la carretera de Cardedeu i Sant Celoni (C-251). Les obres, després de certs retards, s'iniciaren a l'abril de 1993 i foren plantejades en dues fases: una primera, des de l'autovia de l'Ametlla fins a la rotonda del carrer d'Esteve Terrades; la segona, des d'aquest punt fins a enllaçar amb la carretera de Cardedeu.
Cal Jardiner
Un cop creuat el pont, el nostre itinerari pren el Camí de Santa Quitèria. A pocs metres i a l'esquerre, un trencall ens acosta a Cal Jardiner.
El Camí de Santa Quitèria és una via molt antiga que comunicava Granollers amb Vilanova del Vallès. El camí, que pren el nom per l'advocació a Santa Quitèria de l'església de Vilanova del Vallès, va de nord a sud per dalt de la carena de Llevant i termeneja amb la Roca del Vallès. Segurament ens trobem davant d'un dels camins antics que s'empraven per anar i venir al mercat de Granollers.
Els primers vestigis del poblament granollerí el conformen les troballes arqueològiques d'un forn iber de l'Edat del ferro trobades a Cal Jardiner. També s'hi ha trobat restes d'una vil·la romana d'època republicana, datada del segle II abans de Crist.
Continuem pel Camí de Santa Quitèria. Tot just abans que el camí s'enfili a dalt de la carena i a un escàs centenar metres de Cal Jardiner, a mà dreta i en direcció a la línia del ferrocarril, encara es poden veure testimonis del que va ser la bòbila de l'Estrella.
També en aquest mateix punt de l'itinerari us trobareu amb el Camí de Migdia, el qual trenca cap a ponent i després de passar per sota la via ens permet d'arribar a la zona de les Tres Torres.
La bòbila de l'Estrella, lloc on antigament hi havia el forn d'en Colomer, fou construïda els anys 1932-1933 per la CNT per ocupar braços. Tenia una xemeneia a la part superior de la qual hi havia una peça de ceràmica amb una estrella. L'any 1948, en aquest indret el Dr. Salvador Llobet hi localitzà, a tretze metres de profunditat, un fòssil d'un molar que pertanyia a un elefant antic (Palaeoloxodon antiquus) del període Pleistocè. La resta d'aquest proboscidi forma part del fons del Museu de Granollers.
El Camí del Migdia, també conegut com el camí del Camp de l'Arpa, ens serveix de referència per indicar el límit entre els antics termes municipals de Palou i de Granollers. Després de passar per sota la via del ferrocarril, transcorre pel costat de l'Escola Mestres Montaña i arriba fins a la carretera del Masnou.
Documents antics ens parlen que en aquesta zona hi havia el bosc de les Tres Torres, el qual segurament debia anar des del camí de Santa Quitèria al de Can Bassa. Avui només hi ha conreu de secà.
Reprenem el Camí de Santa Quitèria que ara puja fins arribar a la carena de la serra. Deixem enrere el Camí de Can Grau i un cop arribats al capdamunt de la carena, a mà dreta, el de Can Salelles. Des d'aquest punt el camí ens acosta al Centre Terapèutic Montserrat Montero, situat en una petita elevació del terreny coneguda en la toponímia local com el Turó del Sord on temps enrere hi abundaven els ametllers.
El Centre Terapèutic Montserrat Montero és una escola d'educació especial per a disminuïts psíquics de la comarca del Vallès Oriental i és gestionada per la Fundació VO. La primera fase del centre va ser inaugurada el 1977, però més endavant ha ampliat les seves instal·lacions per a acollir els Tallers Valldoriolf i la Residència de grans disminuïts Valldoriolf. Avui aquests serveis acullen diàriament uns 450 disminuïts. És interessant d'observar com en uns terrenys que queden a la nostra mà esquerra, s'elabora un adob natural i ecològic de molta qualitat gràcies a l'acció d'uns cucs vermells que transformen els fems en humus.
El Camí de Santa Quitèria, en discórrer per la carena de la serra, separa els termes municipals de la Roca del Vallès i Granollers. Asfaltat en aquest tram, el Camí de Santa Quitèria comença a descendir i dins encara del complex del Centre Terapèutic Montserrat Montero, un altre camí baixa en direcció a Granollers. És el Camí de Can Bassa, el qual ens permet, arribats al pla, prendre un camí paral·lel a la via del ferrocarril i retornar cap a l'inici de l'itinerari, o bé arribar al barri de Can Bassa un cop passat el pont i, des d'aquí, enllaçar amb el circuit urbà de carril bici. El nostre itinerari, però, continua cap a migdia pel Camí de Santa Quitèria. Pocs metres després de deixar enrere el Centre Terapèutic Montserrat Montero arribem a l'àrea de descans del Pedró.
Àrea de descans
L'àrea de descans us permetrà reposar, fer exercicis d'estiraments o aturar-vos una estona i contemplar el paisatge. La seva ubicació dalt de la Serra de Palou la converteix en un excel·lent mirador sobre la ciutat, les valls dels rius Congost, Mogent i Besòs, la plana del Vallès i les muntanyes que l'envolten. En un dia clar, veureu al vostre davant, al fons, el massís de Montserrat (1236 m) i, seguint el sentit de les agulles del rellotge, altres vistes de la Serralada Prelitoral com la Serra de l'Obac i Sant Llorenç del Munt (La Mola, 1095 m), els Cingles de Gallifa i de Bertí (952 m), Puiggraciós (807 m) i el Massís del Montseny amb els cims del Tagamanent (1055 m), la Calma, el Sui (1322 m) i el Turó de l'Home (1712 m). I cap a llevant, la Serralada Litoral o de Marina, de nord a sud: Serra de Montnegre (763 m), Serra del Corredor (638 m), Céllecs (534 m), Sant Mateu (446 m), la Conreria, Collserola i el Tibidabo (512 m).
Sortint de l'àrea de descans, a pocs metres, un camí descendeix cap a Valldoriolf. Si seguíssiu aquest camí arribaríeu a Can Prat Vell i Can Ribes i des d'allí, seguint el traçat del sender PR C-36 que va de Granollers a Céllecs, passaríeu per les restes prehistòriques de la zona de Céllecs: la Galeria coberta de Can Gol, el dolmen de Can Gol II, la Pedra Foradada, la Pedra de les Orenetes, la Pedra de les Creus, la Cabana del Moro i el poblat iber de Céllecs. Aquest sender fou senyalitzat per l'Agrupació Excursionista de Granollers i en fou editada una guia.
Continuem pel Camí de Santa Quitèria i ben aviat un rètol ens informa que a la nostra dreta, vorejant els camps de conreu, s'hi localitza el Pedró.
El Pedró està situat dalt de la Serra de Palou. Es tracta d'un cilindre de pedra, damunt del qual una mola se sustenta en el pedestal. Coronava el Pedró una creu, però l'original ha desaparegut. Era tradició ja fa algunes dècades que cada dilluns de Pasqua s'organitzava una processó que partint de l'església de Sant Julià de Palou arribava fins al Pedró, on se celebrava un acte religiós. Sembla que l'origen del Pedró està relacionat amb el fet d'indicar el punt més elevat de l'antic municipi de Palou, a la serra de Palou.
Ara el camí, que comença a descendir, ens condueix cap al pont de l'Autopista A-7.
Els Quatre Camins
La construcció de l'autopista va comportar la desaparició de l'indret original on confluïen quatre camins. Actualment la cruïlla es produeix a l'entrada del pont. Dos d'aquests camins no segueixen el nostre itinerari: el de Can Belitre, a la dreta, ens acosta a Palou i al ferrocarril i si seguim els camins paral·lels a la via, podrem retornar a l'inici de l'itinerari; i el Camí de Can Julianet segueix paral·lelament el traçat de l'autopista i ens possibilita arribar, per un costat, a la cruïlla de la carretera del Masnou amb la de Montmeló, i des d'aquí, retornar a la Serra de Palou pel Camí de Ca l'Usel i acostar-nos al bosc de Cal Ceballot, al límit amb el terme municipal de Vilanova del Vallès.
El camí de Can Tià i el de Can Malo apareixen documentats en el segle IX. Josep Estrada ens parla que aquesta via era coneguda amb el nom d'Strada Francesca i de Via Calciata. Es tractava d'un camí empedrat que venint de l'altra banda dels Pirineus, passava per Girona i Hostalric, enfilava la vall del Tordera i del Mogent fins a La Roca del Vallès. Des d'aquí es desviava cap a la Valldoriolf i s'enfilava cap el Coll del Puig de l'Olivella o d'Ovella on hi havia l'Hostal de Vilafort, dalt de la serra de Llevant i avui dins el terme municipal de Granollers. El camí passava pel costat de Cal Rei i de Cal Malo i seguint Congost avall arribava fins al Pla de Reixac on es desdoblava. Una branca continuava cap a Barcelona i una altra prenia la direcció de Sant Cugat del Vallès.
Les obres de l'autopista A-7 s'iniciaren l'any 1967. El dia 3 de novembre de 1969 s'inaugurava el trajecte de Barcelona a Granollers, i a l'estiu de 1971, arribava definitivament a la Jonquera i a la frontera francesa, on enllaça amb la xarxa d'autopistes europees. La seva intensitat de trànsit la configura com un dels eixos viaris per carretera més importants del país.
El nostre itinerari creua el pont sobre l'autopista i continua pel camí de Can Tià . Abandonem el Camí de Santa Quitèria, que ara s'enfila a la nostra esquerra cap a la serra de Can Gri pel coll del Puig de l'Olivella o d'Ovella i, després de passar pel costat del centre penitenciari de Quatre Camins, s'endinsa en el terme municipal de Vilanova del Vallès.
Bosc de Can Mayol
Passem pel costat de can Tià i més endavant en arribar al barri de Can Rei de Palou ens trobem amb una altra cruïlla de camins. A la nostra esquerra, el camí de Can Rei ens porta fins al bosc de Can Mayol i al Camí de Santa Quitèria. Al nostre davant, cap a migdia, el camí de Cal Malo passa per Can Masferrer, Cal Malo, Cal Gravat i Ca l'Usel.
La senyalització ens indica que la nostra ruta ha de continuar per sota el pont de l'autopista A-7.
La construcció del Centre Penitenciari de Quatre Camins, dins el terme municipal de la Roca del Vallès i de Granollers, no va estar exempta de polèmica. Després de barallar-se diverses ubicacions -Can Prat i Can Ribes-, la Conselleria de Justícia proposava l'edificació del mòdul penitenciari a Quatre Camins, un indret situat a més de tres quilòmetres del nucli urbà de la Roca i a menys d'un quilòmetre de Palou i de Can Bassa. La decisió va motivar un seguit de mobilitzacions ciutadanes. El 5 de març de 1989 s'inaugurava el centre penitenciari.
El bosc de Can Mayol és un dels pocs vestigis de zones boscoses que resten a la serra de Llevant, juntament amb el bosc de Cal Ceballot. Es té notícia de l'existència del Bosc de les Tres Torres i del Bosc d'en Bassa a mitjans del segle XIX. Els conreus deurien substituir aquests boscos, com ho manifesta la toponímia que ens ha quedat en aquesta zona la qual ens parla de l'existència de vinyes. Segurament aquestes vinyes es veieren afectades per la plaga de la fil·loxera, al Vallès cap al 1883, i foren reemplaçades per conreus de secà. El bosc de Can Mayol és una pineda sense sotabosc.
Després de passar per sota l'autopista i per la línia de ferrocarril, el camí ens condueix fins a la carretera del Masnou. Travessem la carretera i prenem el Camí del Junyent. Anem cap a ponent i en direcció al riu Congost. Ens trobem en el pla de Palou i anem deixant enrere diverses cases, com ca l'Àngel, can Pepet Malo i cal Titus. En arribar a can Batzacs, el camí del Junyent conflueix en el Camí Ral. Si prenguéssiu el camí en direcció sud, passaríeu pel Barri del Junyent i per Can Plantada i Can Malla, masies que són a tocar de la carretera de Montmeló. Des d'aquí podeu continuar cap a Montornès del Vallès, seguint el Camí Ral.
El Camí Ral
Situats en el Camí Ral, l'itinerari ens ofereix tres alternatives per continuar la ruta. Una possibilitat passa per continuar directament fins al passeig Fluvial a través del Camí de Can Bou.
La segona variant consisteix en seguir el Camí Ral en direcció a Granollers fins a la plaça de la Costura i al passeig del Dr. Fàbregas i, des d'allí, acostar-nos fins a la parròquia de Sant Julià de Palou i a la plaça de Josep Oliveras, on hi trobareu una àrea de descans.
El Camí Ral pren aquest nom del camí reial de Barcelona a Vic que procedent de Montornès del Vallès travessava els antics termes municipals de Palou i de Granollers. A Granollers, passava per l'actual plaça de Sant Miquel, pujava pel carrer de Barcelona fins a la plaça de la Porxada i continuava pel carrer de Santa Elisabet i de Corró.
L'antic municipi de Palou, fusionat amb Granollers el dia 1 de gener de 1928, s'ha caracteritzat tradicionalment pel seu caràcter fonamentalment agrari i de poblament disseminat. Palou, que és citat l'any 924 com a Palatiolo, compta amb un important patrimoni natural i arquitectònic, entre ells l'església parroquial de Sant Julià. L'església actual que data de finals del segle XVI, restaurada a principis del segle XX, és d'estil de gòtic tardà i és un dels pocs edificis gòtics ben conservats de la comarca. L'església original era d'estil romànic i fou consagrada l'any 1103.
A l'inici del segle XX, Palou destacava pel conreu del cànem per a una indústria que hi havia entre Palou i Granollers. Davant la competència del cànem italià i el jute indi, el conreu del cànem desaparegué al 1925 i fou substituït pel farratge destinat al bestiar boví estabulat per a la fabricació lletera.
Finalment, podeu continuar el Camí Ral en sentit nord i preneu el primer camí que trobareu a l'esquerra. És el Camí de la Torre de les Aigües. Passeu pel costat de la casa de la Torre de les Aigües i continueu fins al passeig Fluvial.
La Torre de les Aigües és una de les edificacions més notables de Palou. Construïda entre els segles XV i XVII, la Torre de les Aigües comprèn un conjunt d'edificis al voltant d'un pati tancat. L'accés al pati es produeix per una portalada d'arc de mig punt dovellat amb un escut a la clau. Del conjunt d'edificis cal destacar la torre de planta quadrada, de tres nivells, i coronada amb merlets. La casa tenia en el seu interior la capella i la imatge de la Mare de Déu de les Neus, invocada pels beneficis de la pluja. Des del segle XV la Torre de les Aigües era la casa pairal de la família dels Junyent, noble nissaga que comptà amb personatges destacats a la cort catalana.
Una llegenda, recollida per Antoni Gallardo, explica que una dona d'aigua es va casar amb l'Home de la Torre amb la condició que no li fos retret el seu origen. I es diu que l'Home de la Torre no va ser capaç de guardar el secret i per això la dona va desaparèixer per sempre més.
Situats en el passeig Fluvial podeu optar per dues alternatives: continuar el nostre itinerari o bé anar cap a la serra de Ponent, tot travessant el riu Congost pel gual del carrer d'Arquímedes. Una altra guia que porta per títol La font del Radium us guiarà per la ruta que recorre la serra de Ponent, des del Bosc de Can Cabanyes fins a la verneda de Can Gili.
El Parc Firal
La nostra ruta continua a través del passeig Fluvial, seguint el marge esquerre del riu Congost. Abans d'entrar en el Parc Firal us trobareu amb el Camí de Can Bassa i si el continuéssiu arribaríeu a Can Bassa, una masia del 1644, al Camí Ral i a la carretera del Masnou.
El riu Congost neix a Aigües Partides (Centelles, Osona) i travessa la comarca del Vallès Oriental de nord a sud. En arribar a Montmeló s'uneix al riu Mogent i forma el Besòs. Amb una longitud de 41 km, rep el seu nom del pas estret pel qual discorre entre els Cingles de Bertí i el Montseny, si bé els documents medievals l'esmenten com ´vallense´, és a dir Vallès. Es caracteritza pel seu règim irregular, amb èpoques d'estiatge però també de notables crescudes com les de 1642, 1898, 1943, 1944, 1962 i 1994. L'actuació efectuada recentment en el tram urbà de Granollers, en els anys 1997 i 1998, pretén reduir els efectes de les avingudes.
El Parc Firal, obra de l'arquitecte Pep Bonet, ha estat construït entre el 1999 i el 2000. És un espai que combina l'ús com a espai de lleure amb el de la promoció de l'activitat econòmica. L'edició de la Fira de l'Ascensió de l'any 2000 es va celebrar per primera vegada en un Parc Firal encara en obres.
Sortint del Parc Firal, hem de passar per sota el pont de la ronda sud i, més endavant, per sota del de l'avinguda de Prat de la Riba per arribar al Parc del Congost.
El Parc del Congost, projectat al 1986, comprenia una zona d'esbarjo i una altra esportiva. El dia 1 de maig de 1991 s'inaugurava la primera fase, corresponent a la zona esportiva. El mes de març de 1993 es desestimava el projecte inicial i s'hi introduïen importants modificacions. L'any 2001 està previst iniciar les obres de la darrera fase del Parc del Congost, un parc amb una superfície de 116.650 m2.
El nostre itinerari continua seguint el passeig Fluvial, per darrere els centres educatius Salvador Espriu, Escola Municipal de Treball, Salvador Llobet i Antoni Cumella. Arribats al carrer de Sant Tomàs d'Aquino, hem de continuar pel passeig proper al riu fins a la plaça de la Constitució, lloc on acaba aquesta ruta.
