Josep Pibernat i Parés

+

Fill de Maria Parés Vilella i de Joan Pibernat Puig, en Josep va néixer el 24 de gener del 1908 a la casa de Cal Marquès, a Girona, i fou el segon de set germans: en Xavier, en Tomàs, la Maria, la Mercè, la Carme i en Jaume. En Pep -tal i com li van dir sempre dins i fora de casa- va passar a Girona la seva infantesa. La família Pibernat, però, es traslladà a Barcelona abans del maig del 1920, any en què va fer la primera comunió a l’Església de Sant Josep Oriol. Mentre s’encetava la dictadura de Primo de Rivera, portaren la gerència d’un bar, el Noys de fora, i aprengueren a llegir i a escriure. Tota la família s’organitzava per col·laborar amb la fonda: mentre la Maria cuinava, en Joan donava ordres i els més menuts servien les taules. En Jaume, el més petit de la casa, admirava amb deliri el seu germà gran i tota la vida recordà quan li donava diners per anar al cine i com li regalava llibres, com aquell Luces de Bohemia de Valle-Inclán. I segurament sense saber-ho en Pep despertaria l’interès per la lectura en son germà, que, més endavant a Granollers, esdevindria un gran poeta.

La fervor republicana sembla que la va viure un cop ja arribat a Granollers, concretament a La Torreta, on la mare cosia davantals per vendre. La primera vegada que tenim constància d’en Pep ja en terres granollerines és al desembre de 1932, fent enrenou al Comitè de Vaga durant la vaga general dels treballadors de la via fèrria Madrid-Saragossa, en la qual és detingut juntament amb Francesc Abelló. Sembla que en Pep, que en aquesta època ja era un home fet i dret, era un jove actiu i amb les idees clares, afiliat a la CNT-FAI i present en tota mobilització que pretengués defensar els interessos de la classe treballadora. Una altra anècdota familiar, que ha arribat fins al seu nebot, és que durant els fets d’octubre de 1934, assaltà la caserna de la Guàrdia Civil i s’amagà a Begur, on vivia la seva tia Emília. Quan la policia el va venir a buscar, va anar trucant porta per porta preguntant per en Pep: qui era, on vivia, i de tan bon noi com era, ningú d’entre els veïns no el va voler delatar. Tot i així fou detingut i engarjolat a la presó Model de Barcelona fins al gener de 1936.

Malauradament, però, arribà la Guerra i ho estroncà tot. Els Nacionals havien entrat a la península i no dubtaren abans d’enderrocar la república que amb tant d’esforç s’havia construït. En Pep, si bé contundent amb la seva ideologia, sabia distingir entre una pugna política i ideològica i una atac indiscriminat contra la diferència. i per això es mostrà crític amb les actuacions anarquistes d’aquells dies. Mostra d’això n’és la carta que va redactar per als seus companys per a garantir la protecció del seu cunyat Arseni, de conviccions més aviat franquistes. Per aquest motiu decidí allistar-se al front, “on pertoca que hi hagi els morts”, per a poder defensar les seves conviccions sense posar en perill la població civil. Sembla que en aquesta època es casà amb Margarita Vinyals Uyà, tal i com declarà ell mateix en la seva entrada al camp.

Va ser segurament gràcies al seu caràcter i a la seva perseverança que de seguida es convertí en comissari de la Columna Durruti. Un cop acabada la guerra, va haver d’exiliar-se i anà a parar al camp de refugiats de Vernet d’Ariège des d’on encara va escriure una carta a la tia Emília que l’havia acollit a Begur, expressant que estava bé: “Jo segueixo igual com sempre, això és bo, tranquil i ben trempat”. D’allà, anà a fortificar la línia Maginot.

El 1940 va ser traslladat a l’Stalag VII-A de Moosburg, al sud-est d’Alemanya, amb el número 42.774. El 6 d’agost de 1940 va ser internat a Mauthausen amb el número 3.395. Finalment va ser assassinat vint mesos més tard a Gusen el 5 de maig de 1942, als 34 anys.